[Foto 1] Moneda acunyada per la ciutat de Valentia en època romano-republicana.

València va ser fundada l'any 138 aC, sent cònsol romà Dècim Juni Brut, per a instal·lar soldats llicenciats, als quals va repartir terres a la vora de la nova ciutat. L'arqueologia ha tret a la llum evidències del primer assentament, clots per a pals de cabanyes i tendes de campanya, segurament un refugi provisional que en pocs anys va donar pas a edificacions més sòlides. La colònia va prosperar ràpidament i en poc de temps va començar a encunyar moneda pròpia. (Foto 1)

La ciutat va ser destruïda l'any 75 aC en el curs de la guerra entre Pompeu i Sertori. A l'excavació de l'Almoina s'han descobert les restes esquarterades de diversos soldats a més de les seues armes, evidència d’allò que degué ser una escaramussa de la batalla. Com a conseqüència d'això, degué quedar pràcticament abandonada durant almenys cinquanta anys.

[Foto 3] Cripta Arqueològica de Sant Vicent Màrtir, una capella funerària construïda al costat de la capçalera de la catedral visigoda per a acollir les restes d'algun personatge important, probablement el mateix bisbe Justinià.

Un segle després, a causa de les primeres onades de pobles germànics i pel buit de poder deixat per l'Administració imperial, l'Església va assumir les regnes de la ciutat i els edificis de culte cristià van anar reemplaçant els antics temples romans. En temps del bisbe Justinià, al segle IV, Valentia va experimentar una certa recuperació i es va frenar per algun temps la degradació urbana i s’hi va celebrar un important concili regional. La invasió bizantina del sud-est de la península, al 554, va suposar per a la ciutat una importància estratègica, de manera que s’hi van instal·lar contingents militars visigots i es van mamprendre treballs de fortificació de l'antic circ romà. Després de l'expulsió dels bizantins al 625 s'inicia una etapa fosca a penes documentada per l'arqueologia, que sembla testimoniar un to de vida urbana molt baix.

[Foto 4] Restes d'un molí hidràulic del segle X descobert en una excavació al costat del portal Nou. La seua aparició prova l'existència d'una primitiva horta almenys des d'inicis del període califal.

Després de la conquesta musulmana de l'any 711, i seguint la tònica anterior, la primera etapa de domini musulmà constituïx un període fosc per a València (Balansiya en les fonts àrabs), del qual a penes tenim referències. Una d'estes ens parla de la destrucció de la ciutat per Abd al-Rahman I —Primer emir de Còrdova—, però probablement el fet més rellevant de l'etapa de l'emirat siga la presència d'Abd allah al-Balansi, fill d'aquell, el qual va exercir una espècie de govern autònom sobre l'àrea valenciana, i va ordenar construir als afores de la ciutat un luxós palau, la Russafa, origen del barri del mateix nom, i del qual de moment no s'ha trobat cap resta. Més enllà dels fets polítics, la qüestió verdaderament transcendent és l'entrada de la ciutat dins l'òrbita de l'Islam, que en poc de temps va canviar la llengua, la religió i els costums dels seus habitants.

[Foto 5] Torre de la muralla musulmana del segle XI que s'alça al costat de la plaça de l'Àngel.

A l’època califal Balansiya va iniciar el camí de la recuperació urbana per mitjà de la construcció d'un primer perímetre d'horta a l'actual barri del Carme (Foto 4) i la remodelació de l'antiga àrea episcopal visigoda ––a l'entorn de la catedral–– per a convertir-lo en un soc vinculat a la residència del governador.

Però el verdader auge de la ciutat va començar després de la caiguda del califat de Còrdova, al 1010, que va donar inici a l'aparició de tota una sèrie de regnes autònoms o de taifes, un d'ells el de València. La ciutat va créixer, i en temps del rei Abd al-Aziz s’hi va edificar una nova muralla, de la qual encara es conserven restes al barri del Carme (Foto 5). Nombroses troballes arqueològiques testimonien l'auge experimentat per la ciutat en este moment.

A finals del segle XI, aprofitant el clima d'inestabilitat política, el Cid es va fer amb el control de València, la qual va romandre a mans de les tropes cristianes fins al 1103. A la seua marxa, els almoràvits van ocupar la ciutat i hi van restaurar el culte musulmà i un governador al capdavant.

[Foto 6] La presa de València per Jaume I en una pintura mural del castell d'Alcanyís.

La decadència del poder almoràvit va coincidir amb l'ascens d'una nova dinastia nord-africana, els almohades, que governaren la península a partir del 1145. No obstant això, la seua entrada a València va ser frenada per Ibn Mardanis, el Rei Llop, monarca de València i Múrcia, però finalment la ciutat va caure en mans dels nord-africans al 1171. 

Durant les primeres dècades del segle XIII la ciutat es va refortificar davant la imminència de l'avanç aragonés. Les fonts cristianes la descriuen com una urbs populosa rodejada per una feraç horta. (Foto 6) 

La conquesta de València per Jaume I al 1238 va posar fi a cinc segles de cultura musulmana, però esta va deixar una sòlida empremta a la ciutat i al territori valencià.

[Foto 8] Vista del cementeri jueu que ocupava els voltants del carrer del Pintor Sorolla.

La ciutat va passar per greus compromisos a mitjan segle XIV. D'una banda, la pesta negra de 1348 i les successives epidèmies d'anys següents, que van delmar la població. Així mateix, la guerra de la Unió, una revolta ciutadana, encapçalada per València com a capital del regne, contra els excessos de la monarquia. Finalment, la guerra contra Castella, que va obligar a alçar molt de pressa una nova muralla per a contindre, per dos vegades ––al 1363 i 1364––, l'atac castellà. En premi, Pere el Cerimoniós li va concedir el títol de "dues vegades lleial", representat per les dos “L” que té el seu escut.

[Foto 9] Sant Vicent Ferrer en el retaule del mestre del Grifó (Museu de Belles Arts).

La convivència entre les tres comunitats, cristiana, jueva i musulmana, que ocupaven la ciutat, va ser conflictiva al llarg de tota l'edat mitjana. Els jueus, instal·lats entorn del carrer de la Mar, havien progressat econòmicament i socialment, i el seu barri va anar ampliant progressivament els límits a costa de les parròquies contigües (Foto 8). Per la seua banda, els musulmans que van continuar a la ciutat després de la conquesta van ser instal·lats en una moreria al costat de l'actual mercat de Mossén Sorell, contigua a l’aleshores barri menestral del Carme. Al 1391 una torba descontrolada va assaltar el barri jueu, la qual cosa va suposar la pràctica desaparició de la comunitat i la conversió forçosa dels seus membres al cristianisme, encara que molts van seguir practicant la seua religió en secret. Al 1456, una vegada més un tumult popular va conduir a l'assalt de la moreria, encara que les seues conseqüències van ser de menor transcendència. 

A l’acabament del segle XIV van adquirir especial virulència els conflictes entre les diferents famílies dels Centelles i els Vilaragut. Alineades en dos bàndols antagònics, van jugar un paper destacat en el conflicte dinàstic que es va produir a la mort sense descendents de Martí l'Humà, que desemboca en el Compromís de Casp i en l'entronització de la casa de Trastàmara en la corona d'Aragó. En la sentència van jugar un destacat paper els germans Ferrer, Bonifaci i Vicent, este últim canonitzat per Calixt III l’any 1455. (Foto 9) 

Al segle XV València va viure una etapa de gran desenrotllament econòmic i esplendor cultural i artístic. Es va crear la Taula de canvis, una banca municipal en suport de les operacions comercials (Foto 10), l'economia local —que tenia els teixits al capdavant— va aconseguir un gran desenrotllament, i la ciutat es va convertir en un empori comercial al qual acudien mercaders de totes les parts d’Europa. A l’acabament del segle es va construir la Llotja de la Seda i dels Mercaders, un dels centres més importants de transaccions de la Mediterrània.

[Foto 10] Taula de canvis custodiada a l'Arxiu Municipal.

Este auge econòmic té el seu reflex en el pla artístic i cultural. S'alcen ara alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat, com les Torres dels Serrans (1392) (Foto 11), la Llotja (1482) (Foto 12), el Micalet o la capella dels Reis del convent de Sant Doménec. En pintura i escultura es deixen sentir les tendències flamenques i italianes en artistes com Lluís Dalmau, Gonçal Peris o Damià Forment. En literatura, a l'empara de la protecció de la cort d'Alfons el Magnànim florix la producció escrita, de la mà d'autors com ara Ausiàs March, Roïç de Corella o Isabel de Villena. Cap al 1460 Joanot Martorell escriu el Tirant lo Blanch, una innovadora novel·la de cavalleria que va influir en nombrosos autors posteriors, des de Cervantes a Shakespeare.

[Foto 13] Ruïnes del Palau Real al carrer del General Elío. Ací van residir els virreis de València.

Al segle XVI València va perdre la posició hegemònica que havia tingut a la centúria anterior. El descobriment d'Amèrica va canviar els eixos de la política internacional. València va quedar com a capital regional d'un comerç que majorment ja no es negocia a la seua Llotja. 

L'entrada de València en l'època moderna va estar marcada per un fet traumàtic: la revolta de les Germanies, una verdadera guerra civil que va enfrontar la societat valenciana: d'una banda, els artesans i llauradors, i alguns membres de la xicoteta burgesia, i de l'altra la noblesa, els vassalls moriscos i la burgesia benestant. Després d'una primera etapa (1519-1520) en què la Germania es va fer amb el control de la ciutat i va establir encertades mesures de govern, el procés es va radicalitzar. Les tropes agermanades van aconseguir en un principi algunes victòries militars, però finalment van ser derrotades i el moviment desarticulat. (Foto 13) 

Des de l’acabament del segle XV actuava a València el tribunal de la Inquisició,la qual va actuar en nombroses ocasions sobre la comunitat jueva. Una de les famílies que patiren la fustigació de la Inquisició fou la de Lluís Vives, gran humanista i filòsof valencià del Renaixement europeu. 

Les idees humanistes i els corrents estètics renaixentistes que bullen a Europa van arribar a València per estos anys, però van ser cultivats tan sols dins el restringit cercle cortesà vinculat a la cort virregnal i no van arribar a calar en la societat (Foto 14). Així mateix, a les idees religioses protestants se'ls va contraposar la ideologia contrareformista, postulada per personatges de la talla del Sant patriarca Joan de Ribera, promotor del Col·legi del Corpus Christi (Foto 15). En l’àmbit cultural, la ciutat va viure un procés de castellanització, especialment encoratjat per la cort virregnal de Germana de Foix. Importants obres literàries es van traduir a esta llengua, com El Cortesà, de Lluís Milà, o la Història de València, d'Antoni Beuter.

[Foto 16] Alqueria de Barrinto a Marxalenes.

Al 1609 es va promulgar el decret d'expulsió dels moriscs i el Grau va ser un dels ports pels quals es van embarcar per a ser traslladats al nord d'Àfrica. En realitat, l'impacte directe de l'expulsió va ser escàs a la ciutat de València, ja que a penes hi havia unes poques cases de moriscs, però va afectar sensiblement les rendes de molts nobles, la majoria dels residents a la capital, la qual cosa a la llarga va repercutir en l'economia de la ciutat. La Corona es va preocupar per establir mesures compensatòries per a estos nobles, que havien perdut bona part de la seua mà d'obra agrària.

[Foto 17] Disseny de carrossa per a desfilada. Este tipus de carrosses van ser molt habituals en les celebracions de la València barroca, i s'han perpetuat en les roques del Corpus.

El segle XVII, i en particular el llarg regnat de Felip IV (1621-1665), es van caracteritzar pel reforçament de les tendències absolutistes de la monarquia, la qual cosa es va reflectir a València en el progressiu control dels càrrecs municipals pel rei i la seua ingerència —a través del virrei— en competències que els furs atribuïen a la ciutat. Això va produir contínues tensions i l'enviament d'ambaixades de protesta a la cort. En esta conjuntura es va produir, l’any 1633, l'alçament dels llauradors de l'horta que protestaven pel que consideraven imposts abusius introduïts per la ciutat sobre la producció i el consum dins del seu terme (Foto 16). Els sublevats van arribar a posar setge a València, la qual cosa va obligar a prendre les armes als seus habitants. El virrei, el marqués de Camarasa, va aprovar inicialment les reivindicacions dels llauradors, la qual cosa va calmar la rebel·lió, però davant el malestar que va provocar esta mesura a la capital, a l'any següent es va arribar a un nou acord que satisfeia totes dues parts i no alterava greument les competències d'aquella. 

A esta conjuntura adversa es van afegir successives epidèmies de pesta (les més greus al 1647 i 1652) que van reduir la població en un terç, i una calamitosa riuada del Túria al 1651. L'economia es va mantindre estancada quasi tota la centúria, i només va manifestar símptomes de recuperació a les dècades finals. 

El XVII, de totes maneres, va ser el gran segle del cerimonial barroc, de les entrades reials, de les processons multitudinàries omplides de fervor religiós, dels protocol·laris actes públics... En ocasió d'estes celebracions la ciutat es transformava: els palaus exhibien a les seues façanes tapissos, teles, espills i cornucòpies, s'il·luminaven els carrers mitjançant fanals, torxes i ciris, de manera que hi havia una atmosfera màgica que meravellava el poble. Alguna cosa d'esta teatralitat s'ha perpetuat actualment en manifestacions com els Miracles de Sant Vicent o el Corpus. (Foto 17)

[Foto 18] La batalla d'Almansa (Museu del Prado, cedit a les Corts Valencianes).

A la mort sense descendència de Carles II es va produir un conflicte dinàstic que va desembocar en la guerra de Successió, una contesa de dimensions europees que va tindre al territori valencià un dels seus escenaris. Després de la coronació a Madrid de Felip V de Borbó al 1701, València es va mantindre lleial al nou monarca fins a l'arribada a la ciutat de tropes de l'arxiduc Carles d'Àustria al 1705. L'arxiduc va fer la seua entrada triomfal al setembre de 1706 i va ser reconegut com a rei, però el seu regnat a penes va durar uns mesos. El 25 d'abril de 1707 les tropes borbòniques derrotaven les austracistes en la batalla d'Almansa.

[Foto 19] Plans per a la transformació de la Llotja en quarter de tropes (Arxiu de Simancas).

Després de la seua victòria, Felip V decretava la nova planta, és a dir, l'abolició dels furs valencians i l'acomodament del Regne i de la seua capital a les lleis i costums de Castella. El govern municipal va patir una profunda transformació i els càrrecs van deixar de ser electius per a passar a ser de designació directa del monarca, venals i hereditaris. 

Des del començament de l'etapa borbònica València es va haver d'acostumar a la presència de tropes. Per a aquarterar-les, i també per a assegurar l'ordre a la ciutat, es va construir la Ciutadella al costat del convent de Sant Doménec, una fortificació que tenia dos baluards a l'exterior i una robusta torrassa. A més, es van utilitzar diferents edificis per a allotjament de tropes, com la mateixa Llotja, que va servir de quarter fins a 1762. (Foto 19) 

En l’àmbit econòmic, durant el segle XVIII València va viure una etapa de recuperació recolzada en la manufactura de teixits de seda i diverses activitats industrials, com la taulelleria. Segons fonts de l'època, la seda donava treball de forma directa o indirecta, a més de 25.000 persones i va conformar la fisonomia de tot un barri, el de Velluters , a més d'influir en bona mesura en el paisatge de l'horta, els seus camins vorejats de moreres i les seues alqueries d'altes andanes per a la cria del cuc. El Col·legi de l'Art Major de la Seda era l'encarregat de regular una professió, la de velluter, cada vegada més apartada del marc gremial . Donades les deficiències de les instal·lacions portuàries, la producció es trametia per terra a Cadis, des del port de la qual era redistribuïda, de manera que tenia especial acollida al mercat americà.

[Foto 20] Retrat de Gregori Mayans, el més destacat dels il·lustrats valencians.

El XVIII va ser el segle de les idees, el segle de les llums. El pensament il·lustrat nascut a França va trobar a València un ressò fervent, i va tindre noms de reconegut prestigi europeu, com Gregori Mayans o Pérez Bayer, els quals mantenien correspondència amb els més destacats pensadors francesos o alemanys del moment (Foto 20). En el camp de la producció musical sobreïsquéren els compositors Cabanilles i Martí i Soler. En este ambient d'exaltació de les idees pren cos al 1776 la Societat Econòmica d'Amics del País, introductora de nombroses millores en la producció agrícola i industrial i promotora de diverses institucions econòmiques, cíviques i culturals.

[Foto 21] Un anònim palleter, immortaliltzat per Benlliure, va encapçalar la rebel·lió contra la invasió napoleònica.

La història de València, com en bona mesura la de la resta d'Europa, entre l’acabament del segle XVIII i el començament del XIX va estar marcada per les repercussions de la revolució francesa. 

Davant la notícia de les abdicacions de Carles IV i Ferran VII i de l'alçament de Madrid el 2 de maig davant de les tropes napoleòniques, el poble valencià es va alçar en armes el 23 de maig de 1808 enardit per les arengues de personatges com el Palleter, de Emilio Calandín (Foto 21). Els amotinats van prendre la Ciutadella i van constituir una Junta Suprema de govern que es va fer càrrec de la ciutat i es va preparar per a la defensa. En el tens ambient revolucionari, el sector més radical de la revolta va assaltar la Ciutadella i va passar per les armes quatre-cents civils francesos allí refugiats. 

El 28 de juny es va produir un primer atac de l'exèrcit napoleònic al comandament del general Moncey, que va ser heroicament refusat. Posteriorment, el general Suchet va repetir el setge per dues vegades i va aconseguir el seu objectiu el 9 de gener de 1812, després de diversos dies d'incessants bombardeigs. El govern del general Suchet - Duc de l'Albufera- va ésser, en termes generals, beneficiós per a la ciutat. Entre diverses actuacions, cal mencionar que va implantar prudents mesures d'higiene i seguretat pública i tanmateix s'enjardinaren importants indrets de València.El seu control sobre la ciutat va ser breu, perquè al juliol de 1813 va haver d’abandonar-la davant la retirada de l'exèrcit francés. 

Durant els anys d'invasió francesa els valencians van fer eleccions a diputats i van enviar els seus representants a les Corts de Cadis, on es va redactar una constitució al 1812 la primera Constitució Espanyola, coneguda popularment com "La Pepa", doncs es va aprovar el 19 de març, dia de la festivitat de Sant Josep. 

Un any després de l'eixida de les tropes de Suchet, l'exèrcit del qual es va retirar en formació, pacíficament, sense ser quasi inquietat durant la seua eixida- al maig de 1814, Ferran VII va tornar a la península a través de València,on es va instal·lar al palau de Cervelló, va derogar immediatament la constitució aprovada a Cadis i va instaurar un règim de caràcter absolutista (Foto 22). La ciutat va viure eixos anys davall les ordres del general Elío, el qual es va fer càrrec de la Capitania General de València dies després que Suchet abandonara la ciutat. La seua forma de governar li va donar- a parts iguals- adhesions incondicionals i ferris enemics.

[Foto 22] Palau de Cervelló a la plaça de Tetuan, residència habitual dels monarques durant les seues estades a València al llarg del segle XIX.

La història de València durant el regnat de Ferran VII i fins i tot després, és substancialment la de la resta d'Espanya: una etapa de conflictes entre els partidaris d'un règim absolutista que s'afona per moments i els adeptes del liberalisme, que no acaben de controlar el poder. Però a València es van viure alguns dels episodis més notables. Al març de 1820, durant el Trienni Liberal (1820-23), el general Elío va ser empresonat i tres mesos després executat. Durant l'etapa absolutista que va seguir a continuació (l'anomenada Dècada Ominosa, de 1823 a 1833), es va portar a terme una repressió implacable contra liberals i maçons a càrrec de les forces de l'Estat i de la Inquisició, que va executar a València a la seua última víctima l’any 1824, Cayetano Ripoll, un mestre acusat de "deista" i "maçó". 

Després de la mort de Ferran VII al 1833, durant la regència de María Cristina i el posterior govern progressista del general Espartero, es va liquidar definitivament l'Antic Règim i es va consolidar l'estat liberal. Van ser anys difícils, en els quals la ciutat va viure un clima revolucionari, hi hagué enfrontaments entre les diverses faccions liberals, i una permanent amenaça de les tropes carlines de Cabrera. Va ser des de València on María Cristina va partir a l'exili a l'octubre de 1840, després de fracassar un acord amb Espartero, i va ser a esta mateixa ciutat on va tornar tres anys després, davant l'alçament del general Narváez, que va deposar a Espartero i va proclamar Isabel II com a reina.

[Foto 23] El marqués de Campo en un gravat de l'època (Biblioteca Valenciana).

Durant este convuls període es van produir canvis importants. Al 1833 es van crear les províncies. Eixe mateix any es va reestructurar l'Ajuntament, i van desaparéxer els càrrecs vitalicis per a accedir-hi persones d'extracció social provinent de la burgesia local, però elegits per mitjà de sufragi. Al 1837 es va posar en marxa la desamortització de béns de l'Església i isqueren al mercat immobles i terrenys que van ser adquirits en la seua major part per l'aristocracia i la burgesia local. 

El regnat d'Isabel II va constituir una etapa de relativa estabilitat i de creixement per a València. L'Ajuntament, com el país en el seu conjunt, va passar a les mans d'una burgesia moderada, la qual havia consolidat el seu poder d'influència a l'empara de la desamortització, amb la prestació de servicis a la comunitat (abastiment d'aigua, pavimentat, gas, transports) o amb operacions financeres. Aquest període es va caracteritzar per un recuperat dinamisme de l'economia valenciana provocat per les nombroses innovacions que es van introduir a l'agricultura, la indústria i el sector financer. De la mà de pròcers com José Campo, (Foto 23) València va fer un canvi qualitatiu cap a la modernitat i va millorar substancialment les infraestructures i els servicis, alhora que s’hi dugueren a terme projectes, com el del port, llargament demandats . 

L'agitat context ideològic ––reflex del que es vivia a Europa–– i el descontent amb la Corona van desembocar en la revolució de 1868, “la Gloriosa”. Isabel II va anar a l'exili, es va redactar una constitució progressista i es va formar nou govern presidit pel general Prim, el qual es va encarregar de buscar un candidat per a ocupar el tron, i el trobà en Amadeu de Savoia. El nou rei va governar segons la constitució durant quatre anys plens de conflictes polítics (entre els borbó partidaris de la restauració, els carlins, els republicans federalistes i els moviments obrers), però finalment va abdicar al 1873 i es va proclamar la Primera República.

[Foto 24] Coronació de Teodor Llorente com a poeta de València en l'exposició de 1909 (Biblioteca Valenciana).

Al bell mig d'un ambient radicalitzat, es va desencadenar la insurrecció cantonalista. El Cantó de València, proclamat el 19 de juliol de 1873, no va tindre el caràcter revolucionari que va abastar en diverses zones d'Espanya, però el govern de Madrid va decidir ofegar la rebel·lió mitjançant les armes i va enviar tropes comandades pel general Martínez Campos, nomenat capità general de la plaça, el qual, el 7 d'agost, va entrar a la ciutat després de sotmetre-la a un intens bombardeig. Calmat el conflicte, el militar va buscar-hi suports per a promoure la Restauració de la dinastia borbònica, i després del pronunciament de Sagunt i l'ocupació de València, va donar un colp d'estat que va derrocar al govern republicà. Alfons XII, fill d'Isabel II, va arribar a València, camí de Madrid, l'11 de gener de 1875, i poc després va ser proclamat rei. 

València va ser el bressol de la Restauració borbònica, perquè destacats membres de la societat local van contribuir-ne a l‘adveniment i van ajudar a construir la base política del sistema, el bipartidisme entre conservadors i liberals, per mitjà del clientelisme i el caciquisme. L'estabilitat entre totes dos formacions va començar a caure, no obstant això, amb la concessió del sufragi universal masculí al 1890, i a partir de tot això el republicanisme, que tenia Vicent Blasco Ibáñez al capdavant, va ascendir considerablement fins a convertir-se en la força més votada a la ciutat. 

Als anys setanta va començar a tindre força un moviment cultural compromés pel que fa a la recuperació de la llengua i les tradicions valencianes, la Renaixença. A les posicions inicials, més pròximes al romanticisme i a l'evocació nostàlgica, que tenien Teodor Llorente al capdavant, s’hi van enfrontar els plantejaments més reivindicatius que encarnaven persones com Constantí Llombart, creador de Lo Rat Penat (Foto 24).

[Foto 25] L'enderrocament de la muralla, començat el 20 de febrer de 1865, en un gravat de l'època.

Des de l'últim quart de segle València va començar a créixer de forma decidida. El derrocament de les muralles l’any 1868, una vella aspiració per la qual passaven totes les ànsies de modernitat, va ser el senyal d'eixida per a l'assalt de les àrees perifèriques (Foto 25). L'obertura de les grans vies, previstes en els plans d'Eixamplament, van potenciar la ràpida urbanització del sector oriental, que tindria una trama viària ordenada, que es va poblar d'edificis d'estil modernista i eclèctic, molts dels quals encara existixen. A la resta, especialment a la vora oposada del Túria, la urbanització es va retardar fins ben avançat el segle XX. L'altra manifestació del caràcter expansiu de València va ser l'annexió dels municipis perifèrics, des del Grau o el Cabanyal a Patraix, Campanar o Benimaclet.

[Foto 26] Cartell de la Fira de Juliol (Arxiu Municipal).

La modernitat va canviar els hàbits socials de la ciutat. La fira de juliol va passar a ser l'eix del calendari festiu (Foto 26), sense renunciar per això a les celebracions més tradicionals com les falles. El teatre, el trinquet o els bous eren els espectacles preferits dels valencians encara que prompte van aparéixer més novetats, com el cinematògraf, de moment una mera curiositat.

[Foto 27] Blasco Ibáñez, el polifacètic novel·lista i polític, va aconseguir construir entorn d'ell un efervescent partit de masses, republicà i radical, que va governar el consistori en les primeres dècades del segle XX.

A començament de segle València era una ciutat industrialitzada. La importància i el predomini de la industria sedera havien disminuit , però subsistia la producció de pells i cuirs assaonats i espentava fortament el sector de la fusta, la metal·lúrgia i l'alimentació, este últim tenia un vessant exportador, en particular de vins i agres, molt actiu. Hi era predominant la xicoteta empresa, però dia a dia s'hi introduïa la mecanització i la producció es regia per criteris industrials. La millor expressió d'esta dinàmica eren les exposicions regionals, en particular la de 1909, emplaçada al costat de l'Albereda, on es mostraven els avanços de l'agricultura i de la indústria. Naixia la Fira Internacional de Mostres. 

Malgrat el progrés econòmic s’hi vivien moments de crisi: el sistema bipartidista que havia sustentat la Restauració cada vegada concitava menor suport en les urnes; la pèrdua de Cuba va provocar una onada d'indignació generalitzada; els obrers, en nombre creixent per la industrialització, van començar a organitzar-se en demanda de millors condicions de vida. Era el terreny abonat per a l'arrelament d'ideologies radicals. A València el partit republicà de Blasco Ibáñez va arreplegar durant diverses dècades els fruits d'eixe descontent i va obtindre un enorme recolzament popular, i també va governar el consistori de manera quasi ininterrompuda entre 1901 i 1923 (Foto 27). 

La primera guerra mundial va afectar seriosament l'economia valenciana, va col·lapsar les exportacions de cítrics i va produir l'alça descontrolada dels preus i el desabastiment dels mercats. Al 1917 el malestar a la capital es va canalitzar en forma de vaga general, que es va prolongar durant diverses setmanes i va enrarir el ja tens panorama social. Els anys 1919 i 1920 es van repetir les mobilitzacions i es va entrar en una espiral de violència en què es van succeir les bombes i els assassinats de civils i d'agents de l'ordre.

[Foto 28] El poble es va llançar al carrer per a celebrar la proclamació de la II República. (Foto: Lluis Vidal)

La instauració de la dictadura de Primo de Rivera l’any 1923 va frenar durant alguns anys la conflictivitat social, però no va apagar la creixent radicalització política. El moviment obrer anà consolidant la seua organització sindical, mentres els sectors conservadors s'aglutinaven al voltant de la Dreta Regional Valenciana. 

El 12 d'abril de 1931 es van fer eleccions locals, en les quals va obtindre una victòria absoluta la coalició de partits republicans, davant la qual cosa Alfons XIII va renunciar al tron, va deixar el país, i s’hi va proclamar la Segona República el 14 d'abril (Foto 28). Durant la Repúbica es va viure un clima quasi permanent d'agitació social, que va esclatar a València ja des del mes de maig per l'assalt de diverses esglésies i convents i va prosseguir en els mesos següents per vagues i tumults. Estes mobilitzacions de les masses obeïen en ocasions a motius menys conflictius, com el sepeli de les restes mortals de Vicent Blasco Ibáñez al 1932, mort a França, que va constituir una espectacular manifestació de dol . 

L'ascens del front conservador al poder al 1933 va propiciar l'arribada dels blasquistes fins a les més altes instàncies del poder, però al mateix temps va marcar l'inici del seu declivi pel progressiu conservadorisme del partit.

[Foto 29] Entrada de les tropes franquistes a València. (Foto: Lluis Vidal).

El clima d'enfrontament entre les postures cada vegada més radicalitzades dels partits polítics va marcar les eleccions de 1936, guanyades pel Front Popular. L'ajuntament va ser dissolt i les seues competències van passar a una comissió gestora, i es va excarcerar els presos polítics. Però les protestes van continuar, de nou es van assaltar esglésies i convents, i la polarització entre esquerres i dretes es va fer cada vegada més palpable. 

L'alçament militar del 18 de juliol no va triomfar a València, com a reacció, com a reacció els milicians es van fer amb el control administratiu i militar de la ciutat. Durant uns mesos es va viure un ambient revolucionari, gradualment neutralitzat des del govern. La marxa de la contesa bèl·lica va aconsellar traslladar la capital de la República a València al novembre de 1936: el govern es va instal·lar al palau de Benicarló, i els ministeris van ocupar assenyalats palaus. La ciutat va ser intensament bombardejada per aire i per mar, la qual cosa va portar a la construcció de més de dos-cents refugis per a protegir la població. El 30 de març de 1939 València es va rendir i les tropes del General Franco van fer-hi la seua entrada (Foto 29). 

L'adveniment de la Dictadura va provocar un canvi radical: es van prohibir els partits polítics, es va iniciar una severa repressió ideològica i l'administració va recuperar les competències anteriors a la guerra.Els racionaments i l'estraperlo es van imposar durant més d'una dècada.Encara més, València va patir el 14 d'octubre de 1957 la pitjor riuada de la seua història.

[Foto 30] València negada per les aigües després de la riuada del Túria del 14 d'octubre de 1957.

Al començament dels seixanta es va iniciar la recuperació econòmica i València va viure un espectacular creixement demogràfic a causa de la immigració i l'execució d'importants obres urbanístiques i d'infraestructures. Es va posar en marxa el Pla Sud per a construir un llit alternatiu al riu Túria que evitara futurs desbordaments, es van millorar els accessos i es van iniciar reformes interiors, canviant la fisonomia d'algunes places destacades (com la de l'Ajuntament o la de la Reina) i es van obrir carrers (Poeta Querol). La ciutat va créixer, es van dissenyar nous barris a la perifèria i es van traçar noves avingudes. 

A la mort del general Franco al 1975 es va iniciar el procés de transició democràtica. L'aprovació de la Constitució Espanyola de 1978, l'Estat de les Autonomies en ella contemplada i la transferència de competències a la Comunitat Valenciana, són fites importants de la nostra història recent. Això no obstant, este procés es va veure amenaçat per la temptativa colpista del capità general Milans del Bosch, polaritzada a València, que hi va esdevindre al 23 de febrer de 1981.La democràcia va propiciar la recuperació de la llengua i la cultura valenciana, encara que no es va poder evitar certa crispació social entorn dels símbols.

[Foto 31] La Ciutat de les Arts i de les Ciències, una imatge futurista per a la ciutat.

En les dues últimes dècades València ha experimentat una brillant transformació. Projectes emblemàtics, com el Jardí del Túria, l'IVAM, el Palau de la Música o el de Congressos, el Metro, la Ciutat de Arts i les Ciències o el Parc de Capçalera han identificat els valencians i la seua ciutat i atrauen cada dia més i més turisme (Foto 31). Però, al costat d'estos, són les infraestructures i els servicis-Fira València, Port, Aeroport- així com els equipaments públics de qualitat els que convertixen València en una urbs moderna, una ciutat que afronta el futur des de l’optimisme i fermament assentada en una destacada posició dins d'Espanya i d'Europa.